¿De qui són les meves mans?

Un home d'uns quaranta anys es va asseure al seient del costat. Potser era més jove, uns trenta cinc. La seva camisa de ralles blaves i blanques mal col·locada. Uns texans gastats. El maletí de l'oficina. Les mans suades a causa de la calor. El mòbil recolzat sobre el maletí. L'anell de casat realitza intents per esmunyir-se entre els dits deformats  que no s'aturen ni un sol instant. 

Una esgarrifança recorre el seu cos. Una ganyota de fàstic, però amb certa curiositat, es dibuixa al seu rostre. Però és incapaç d'apartar els seus ulls d'aquelles mans. Lletges, però que, amb tot, li produeixen una estranya sensació de plaer. 

Un formigueig balla entre les seves cuixes. S'intensifica. No deixa de mirar la mà de l'home casat "feliçment" i amb una feina "estable." Imagina que la mà d'ell deixa de banda la pantalla del mòbil i es desplaça lentament entre les seves cuixes. 

El formigueig s'intensifica encara més. Una electricitat latent balla per les seves venes. Tanca els ulls amb força. No abandona la mà d'ell, present en totes les parts del seu cos. 

La seva mà s'esmuny entre les teles amb les que topa. Les aparta. Les esparraca per poder tocar la seva pell. Per sentir com la seva pell es mulla d'ella. 

Ha captat tota la seva atenció. El mòbil és al terra. El maletí ha buidat els papers per el terra de l'autobús. La camisa de ralles blaves i blanques es fon amb el temps; tot desapareix. 

Sent els seus dits acariciar-la per dins. Imagina els dits d'aquell home en la seva vagina, com si ella fos la dona que l'està esperant, totes les nits, amb el sopar preparat davant de la televisió on s'emetrà el partit de futbol d'aquella nit.

Es desprèn de tot allò que s'acostuma a negar per l'ètica que regeix la societat. Ja no li preocupa res. 

Només té ulls per la mà que l'està masturbant. Per l'anell que els seus llavis han robat de la mà de l'home de trenta cinc anys. Sent com els dits s'esmunyen amb força i ràbia un cop més dintre del seu cony. Sent com els fluids amenacen la seva estabilitat. Gemecs d'èxtasi surten embogits de la seva gola. Li xiuxiueja, amb la veu cansada, alterada, extasiada, que no s'aturi, que no torni a casa aquella nit. Que es quedi amb ella i que no tregui la seva mà de dintre seu. Que no li deixi de produir plaer. Que se la folli fins que mori d'insensibilitat. No deixa de cridar. S'ha oblidat de tot. Agafa la seva mà mullada, suada, calenta i se l'apropa als llavis. La llepa, la mossega, l'empeny fins al fons de la seva gola. 

Baixen de l'autobús. Obren una porta i s'estiren sobre el llit. Follen durant tota la nit. S'ha oblidat de que és un home casat. Estima les seves mans. Com entren dintre seu. Com li acaricien el clítoris. Com li premen els pits. Com li massegen el cul. Com l'estiren del cabell. 

¿Però com serien les mans d'un altre home? ¿I les d'una dona? 

El fa fora a cops de puny. Busca una escapatòria a la seva terrorífica obsessió. Intenta dormir. S'adorm. Somia amb les mans d'una dona. Delicades. La fan cridar, embogeixen el seu sexe. La penetren sense parar. Quatre dits barrejant-se amb el seu fluid. Meravelles. Meravellós. 

Però l'endemà somia amb unes altres mans. Mai són les mateixes. Primes, grasses, ossudes, peludes, blanques, morenes, amb les ungles llargues, amb les ungles mossegades, pintades o sense pintar, amb els dits llargs, amb els dits curts, tatuades, amb anells... d'homes casats i de dones promeses. 

Són mans, no hi ha rostres. Mans que la toquen. Que la posseeixen. Que li regalen orgasmes. Mans desconegudes. Mans d'aquí i d'allà. No són seves i teves. Són d'ells... els que estan allà fora. 

¿De qui són les meves mans? 

Quan vaig obrir la porta

La gent entra i se’n va sense demanar permís. Obren les portes quan aquestes es presenten davant seu amb la clau dins el pany.

No els cal demanar permís, ja se’ls hi és concedit. El que passa a continuació és fruit de les incerteses que ens lliguen a certes persones. El contacte que tenim amb elles. Les experiències que som capaços de compartir.

El vincle creix i ningú no és capaç de trencar-lo.

Ningú vol que aquest s’esfumi com el fum d’un cigarro que acabes d’encendre i ja s’ha apagat.

Però tot comença i tot s’acaba quan comença (ho això diu alguna cançó que algun cop he escoltat).

T’escoles entre els meus dits desfets a causa de la calor del teu cos. T’abraço amb força, doncs no sóc capaç de deixar-te fugir. No puc accedir a les teves peticions.

És massa dolorós.

Sento com se’m obra el cor i la sang regalima fins als meus pes nuus. La noto entre els dits. Entre les ungles. Els peus rellisquen quan intento caminar. I sé que si caic serà perquè les teves mans ja no m’aguanten com ho feien temps ençà.

I ara em pregunto si tot això és cert. Si les llàgrimes que s’assequen a les meves galtes no són fruit de la meva imaginació, si tot això ho he causat jo, o, per contra, és la realitat que ha obert la porta sense demanar-me permís.

I quin permís necessita? Jo havia deixat la clau al pany, jo t’havia invitat i tu havies acceptat la meva invitació.

Dedueixo, doncs, que tot és el resultat de les nostres accions enllaçades al nostre caminar entre la multitud que ens segueix.