Aquest escenari és meu

"You cannot touch these phantoms." - Jim Morrison

Quan es mira al mirall veu coses que realment no pot percebre, moviments que ni ella mateixa sap que el seu cos es capaç de realitzar. Pestanyeig elegant. Somriure malèvol. Mirada innocent. "¿Què passa? ¿Què estic fent?" Es pregunta sense desviar la mirada del seu reflex. Té por. Intenta no tremolar davant la seva pròpia mirada, però la seva força de voluntat no és suficient. Cau. Adéu al terra. Benvingut el buit. Foscor. Un aire fred desordena el seu pestanyeig elegant. El somriure malèvol és ara ridícul. I la mirada innocent és transforma en una mirada perduda. 

Fa cruixir els dits. Estampa amb tota la seva ira el puny contra el mirall. Sang. Cling, cling, cling, el terra és ara un mirall amb totes les perspectives. Es talla els peus. Flas, flas, flas. La sang regalima. Riu amb força. Infinites mirades es concentren en l'espectacle. Ella és l'escenari i el públic i la crítica monstruosa que posarà fi a la seva carrera invisible. S'estira els cabells amb força. "¿Què passa? ¿Què estic fent?" Es torna a preguntar. 

Riu com si fos una maníaca. Ja no fa cas a la seva pròpia mirada. Està tot superat. Abandona l'escenari, ara per sempre. Ja no cau. Benvingut el terra. Adéu a l'abisme. Tot torna a ser d'una normalitat devastadora. Ja no pot seguir els seus moviments. Tanca els punys amb força. Incompleta. Mira enrere: petjades vermelles. Es mira els peus: banyats en sang. Es deixa caure. "¿Què passa? ¿Què estic fent?" Què ridícul és tot plegat! Quina vida més miserable que té! Em fa riure, no em fa pena, no sento llàstima per ella... però vull que desperti, que desperti d'aquest somni i que ocupi el lloc que li correspon. "Aixeca't! Lluita!" Per més que li supliqui no es desperta. ¿Per què no és desperta? Fes cas a la crida de la realitat. 

"¿Què passa? ¿Què estic fent?" Un altre cop aquestes estúpides preguntes. No les entenc. ¿Per què no les puc entendre? ¿És per què vivim en mons diferents? ¿I si jo també intento somiar? Tanco els ulls. Foscor. Imaginació. Estic volant, sento com el terra desapareix i la immensitat del no-res m'acull. És agradable. "¿Què passa? ¿Què estic fent?" Ara, ara li puc respondre, ara l'he entès. "Escolta'm, ESCOLTA'M". Crido. "¿Qui ets?" Té por, té molta por perquè li tremola la veu. A mi també em passa. "Si obres els ulls podràs respondre a les teves pròpies preguntes." Somric. Somriu. Riem. Intento acostar-me. Estiro el braç per tocar-la. La brisa ha arribat. "Gràcies" murmura. "¿Què passa? ¿Què estàs fent?" Però ja no hi és, ha despertat. L'estan aplaudint. Ha tornat a l'escenari. Ha ocupat el seu lloc.

No vull parlar-ne

"No vull parlar-ne". Feia masses mesos que repetia constantment aquestes tres paraules quan em vaig adonar que realment no en volia parlar, però que necessitava fer-ho, i ho necessitava realment aviat. Ja feia uns dies que notava que no podia continuar, què estava al llindar del llarg abisme que s'obria sota els meus peus des de feia temps. De cop els meus ulls es van obrir com mai, com dues grans taronges acabades de sortir del laboratori. Imagineu-vos. Els meus ulls fixats en la obscuritat més fosca que ella mateixa. El meu cos tremolava, no de por, sinó d'agonia, el meu cos expulsava agonia per tots els pors que s'obrien camí entre la meva pell. 

Necessitava parlar. Parlar amb algú, o potser amb mi mateixa. Ho intentava, però no semblava existir ningú que fos capaç d'entendre el que m'estava passant. Fins que, un bon dia, em vaig observar al mirall i vaig trobar la persona que feia tant de temps que estava buscant. Estava davant dels meus nassos i durant tant de temps vaig ser incapaç de veure-ho. Que estúpid se sent un quan descobreix coses que sempre havien estat allà. Et repugnes, fins i tot. 

Recordo que vaig estar una llarga estona observant el meu contorn, les meves impureses, les meves casi perfeccions, tot, vaig estar comprovant cada mil·límetre del meu cos per assegurar-me de que realment era meu, aquell cos. 

Dies desprès vaig acceptar el que realment estava passant. Una doble personalitat florejava dintre els miralls de casa per tal d'ajudar-me. Amb una certa capacitat de control sobre mi mateixa els dies semblaven passar realment lents, lents perquè aquesta certa capacitat de control no era meva, sinó d'ella. És a dir, el meu altre jo. No sé si m'explico. Bé, semblava que quan més control tenia ella menys en tenia jo. ¿Era per què refusava constantment estar en presència seva? ¿És que potser la vaig ofendre? Em preguntava a mi mateixa quan fugia bosc endins. I potser era cert, per això un dia vaig deixar de fugir bosc endins. 

Em vaig mirar al mirall per primer cop en massa temps i vaig somriure. Després vaig començar a riure. La meva rialla escandalosa va omplir de goig tota l'estança. I ella també va riure, tot i que no vaig poder sentir-la, la percebia. I en aquell moment vaig ser capaç de preguntar-li: "¿per què no vull parlar-ne?" Ella va somriure, el somriure era la personificació de la sinceritat. I de cop, em vaig tranquil·litzar i l'abisme semblava estar una mica més lluny, no molt. 

Ah, encara recordo una altra cosa. No vaig arribar mai a escoltar aquestes paraules, però sé que va ser ella qui les va pronunciar: "Si no necessites parlar, no ho facis. Però no deixis mai de preguntar-te el perquè. Si oblides, el dia que vulguis parlar-ne, no podràs fer-ho".