Aquest escenari és meu

"You cannot touch these phantoms." - Jim Morrison

Quan es mira al mirall veu coses que realment no pot percebre, moviments que ni ella mateixa sap que el seu cos es capaç de realitzar. Pestanyeig elegant. Somriure malèvol. Mirada innocent. "¿Què passa? ¿Què estic fent?" Es pregunta sense desviar la mirada del seu reflex. Té por. Intenta no tremolar davant la seva pròpia mirada, però la seva força de voluntat no és suficient. Cau. Adéu al terra. Benvingut el buit. Foscor. Un aire fred desordena el seu pestanyeig elegant. El somriure malèvol és ara ridícul. I la mirada innocent és transforma en una mirada perduda. 

Fa cruixir els dits. Estampa amb tota la seva ira el puny contra el mirall. Sang. Cling, cling, cling, el terra és ara un mirall amb totes les perspectives. Es talla els peus. Flas, flas, flas. La sang regalima. Riu amb força. Infinites mirades es concentren en l'espectacle. Ella és l'escenari i el públic i la crítica monstruosa que posarà fi a la seva carrera invisible. S'estira els cabells amb força. "¿Què passa? ¿Què estic fent?" Es torna a preguntar. 

Riu com si fos una maníaca. Ja no fa cas a la seva pròpia mirada. Està tot superat. Abandona l'escenari, ara per sempre. Ja no cau. Benvingut el terra. Adéu a l'abisme. Tot torna a ser d'una normalitat devastadora. Ja no pot seguir els seus moviments. Tanca els punys amb força. Incompleta. Mira enrere: petjades vermelles. Es mira els peus: banyats en sang. Es deixa caure. "¿Què passa? ¿Què estic fent?" Què ridícul és tot plegat! Quina vida més miserable que té! Em fa riure, no em fa pena, no sento llàstima per ella... però vull que desperti, que desperti d'aquest somni i que ocupi el lloc que li correspon. "Aixeca't! Lluita!" Per més que li supliqui no es desperta. ¿Per què no és desperta? Fes cas a la crida de la realitat. 

"¿Què passa? ¿Què estic fent?" Un altre cop aquestes estúpides preguntes. No les entenc. ¿Per què no les puc entendre? ¿És per què vivim en mons diferents? ¿I si jo també intento somiar? Tanco els ulls. Foscor. Imaginació. Estic volant, sento com el terra desapareix i la immensitat del no-res m'acull. És agradable. "¿Què passa? ¿Què estic fent?" Ara, ara li puc respondre, ara l'he entès. "Escolta'm, ESCOLTA'M". Crido. "¿Qui ets?" Té por, té molta por perquè li tremola la veu. A mi també em passa. "Si obres els ulls podràs respondre a les teves pròpies preguntes." Somric. Somriu. Riem. Intento acostar-me. Estiro el braç per tocar-la. La brisa ha arribat. "Gràcies" murmura. "¿Què passa? ¿Què estàs fent?" Però ja no hi és, ha despertat. L'estan aplaudint. Ha tornat a l'escenari. Ha ocupat el seu lloc.

No vull parlar-ne

"No vull parlar-ne". Feia masses mesos que repetia constantment aquestes tres paraules quan em vaig adonar que realment no en volia parlar, però que necessitava fer-ho, i ho necessitava realment aviat. Ja feia uns dies que notava que no podia continuar, què estava al llindar del llarg abisme que s'obria sota els meus peus des de feia temps. De cop els meus ulls es van obrir com mai, com dues grans taronges acabades de sortir del laboratori. Imagineu-vos. Els meus ulls fixats en la obscuritat més fosca que ella mateixa. El meu cos tremolava, no de por, sinó d'agonia, el meu cos expulsava agonia per tots els pors que s'obrien camí entre la meva pell. 

Necessitava parlar. Parlar amb algú, o potser amb mi mateixa. Ho intentava, però no semblava existir ningú que fos capaç d'entendre el que m'estava passant. Fins que, un bon dia, em vaig observar al mirall i vaig trobar la persona que feia tant de temps que estava buscant. Estava davant dels meus nassos i durant tant de temps vaig ser incapaç de veure-ho. Que estúpid se sent un quan descobreix coses que sempre havien estat allà. Et repugnes, fins i tot. 

Recordo que vaig estar una llarga estona observant el meu contorn, les meves impureses, les meves casi perfeccions, tot, vaig estar comprovant cada mil·límetre del meu cos per assegurar-me de que realment era meu, aquell cos. 

Dies desprès vaig acceptar el que realment estava passant. Una doble personalitat florejava dintre els miralls de casa per tal d'ajudar-me. Amb una certa capacitat de control sobre mi mateixa els dies semblaven passar realment lents, lents perquè aquesta certa capacitat de control no era meva, sinó d'ella. És a dir, el meu altre jo. No sé si m'explico. Bé, semblava que quan més control tenia ella menys en tenia jo. ¿Era per què refusava constantment estar en presència seva? ¿És que potser la vaig ofendre? Em preguntava a mi mateixa quan fugia bosc endins. I potser era cert, per això un dia vaig deixar de fugir bosc endins. 

Em vaig mirar al mirall per primer cop en massa temps i vaig somriure. Després vaig començar a riure. La meva rialla escandalosa va omplir de goig tota l'estança. I ella també va riure, tot i que no vaig poder sentir-la, la percebia. I en aquell moment vaig ser capaç de preguntar-li: "¿per què no vull parlar-ne?" Ella va somriure, el somriure era la personificació de la sinceritat. I de cop, em vaig tranquil·litzar i l'abisme semblava estar una mica més lluny, no molt. 

Ah, encara recordo una altra cosa. No vaig arribar mai a escoltar aquestes paraules, però sé que va ser ella qui les va pronunciar: "Si no necessites parlar, no ho facis. Però no deixis mai de preguntar-te el perquè. Si oblides, el dia que vulguis parlar-ne, no podràs fer-ho".

¿De qui són les meves mans?

Un home d'uns quaranta anys es va asseure al seient del costat. Potser era més jove, uns trenta cinc. La seva camisa de ralles blaves i blanques mal col·locada. Uns texans gastats. El maletí de l'oficina. Les mans suades a causa de la calor. El mòbil recolzat sobre el maletí. L'anell de casat realitza intents per esmunyir-se entre els dits deformats  que no s'aturen ni un sol instant. 

Una esgarrifança recorre el seu cos. Una ganyota de fàstic, però amb certa curiositat, es dibuixa al seu rostre. Però és incapaç d'apartar els seus ulls d'aquelles mans. Lletges, però que, amb tot, li produeixen una estranya sensació de plaer. 

Un formigueig balla entre les seves cuixes. S'intensifica. No deixa de mirar la mà de l'home casat "feliçment" i amb una feina "estable." Imagina que la mà d'ell deixa de banda la pantalla del mòbil i es desplaça lentament entre les seves cuixes. 

El formigueig s'intensifica encara més. Una electricitat latent balla per les seves venes. Tanca els ulls amb força. No abandona la mà d'ell, present en totes les parts del seu cos. 

La seva mà s'esmuny entre les teles amb les que topa. Les aparta. Les esparraca per poder tocar la seva pell. Per sentir com la seva pell es mulla d'ella. 

Ha captat tota la seva atenció. El mòbil és al terra. El maletí ha buidat els papers per el terra de l'autobús. La camisa de ralles blaves i blanques es fon amb el temps; tot desapareix. 

Sent els seus dits acariciar-la per dins. Imagina els dits d'aquell home en la seva vagina, com si ella fos la dona que l'està esperant, totes les nits, amb el sopar preparat davant de la televisió on s'emetrà el partit de futbol d'aquella nit.

Es desprèn de tot allò que s'acostuma a negar per l'ètica que regeix la societat. Ja no li preocupa res. 

Només té ulls per la mà que l'està masturbant. Per l'anell que els seus llavis han robat de la mà de l'home de trenta cinc anys. Sent com els dits s'esmunyen amb força i ràbia un cop més dintre del seu cony. Sent com els fluids amenacen la seva estabilitat. Gemecs d'èxtasi surten embogits de la seva gola. Li xiuxiueja, amb la veu cansada, alterada, extasiada, que no s'aturi, que no torni a casa aquella nit. Que es quedi amb ella i que no tregui la seva mà de dintre seu. Que no li deixi de produir plaer. Que se la folli fins que mori d'insensibilitat. No deixa de cridar. S'ha oblidat de tot. Agafa la seva mà mullada, suada, calenta i se l'apropa als llavis. La llepa, la mossega, l'empeny fins al fons de la seva gola. 

Baixen de l'autobús. Obren una porta i s'estiren sobre el llit. Follen durant tota la nit. S'ha oblidat de que és un home casat. Estima les seves mans. Com entren dintre seu. Com li acaricien el clítoris. Com li premen els pits. Com li massegen el cul. Com l'estiren del cabell. 

¿Però com serien les mans d'un altre home? ¿I les d'una dona? 

El fa fora a cops de puny. Busca una escapatòria a la seva terrorífica obsessió. Intenta dormir. S'adorm. Somia amb les mans d'una dona. Delicades. La fan cridar, embogeixen el seu sexe. La penetren sense parar. Quatre dits barrejant-se amb el seu fluid. Meravelles. Meravellós. 

Però l'endemà somia amb unes altres mans. Mai són les mateixes. Primes, grasses, ossudes, peludes, blanques, morenes, amb les ungles llargues, amb les ungles mossegades, pintades o sense pintar, amb els dits llargs, amb els dits curts, tatuades, amb anells... d'homes casats i de dones promeses. 

Són mans, no hi ha rostres. Mans que la toquen. Que la posseeixen. Que li regalen orgasmes. Mans desconegudes. Mans d'aquí i d'allà. No són seves i teves. Són d'ells... els que estan allà fora. 

¿De qui són les meves mans? 

Quan vaig obrir la porta

La gent entra i se’n va sense demanar permís. Obren les portes quan aquestes es presenten davant seu amb la clau dins el pany.

No els cal demanar permís, ja se’ls hi és concedit. El que passa a continuació és fruit de les incerteses que ens lliguen a certes persones. El contacte que tenim amb elles. Les experiències que som capaços de compartir.

El vincle creix i ningú no és capaç de trencar-lo.

Ningú vol que aquest s’esfumi com el fum d’un cigarro que acabes d’encendre i ja s’ha apagat.

Però tot comença i tot s’acaba quan comença (ho això diu alguna cançó que algun cop he escoltat).

T’escoles entre els meus dits desfets a causa de la calor del teu cos. T’abraço amb força, doncs no sóc capaç de deixar-te fugir. No puc accedir a les teves peticions.

És massa dolorós.

Sento com se’m obra el cor i la sang regalima fins als meus pes nuus. La noto entre els dits. Entre les ungles. Els peus rellisquen quan intento caminar. I sé que si caic serà perquè les teves mans ja no m’aguanten com ho feien temps ençà.

I ara em pregunto si tot això és cert. Si les llàgrimes que s’assequen a les meves galtes no són fruit de la meva imaginació, si tot això ho he causat jo, o, per contra, és la realitat que ha obert la porta sense demanar-me permís.

I quin permís necessita? Jo havia deixat la clau al pany, jo t’havia invitat i tu havies acceptat la meva invitació.

Dedueixo, doncs, que tot és el resultat de les nostres accions enllaçades al nostre caminar entre la multitud que ens segueix.