No vull parlar-ne

"No vull parlar-ne". Feia masses mesos que repetia constantment aquestes tres paraules quan em vaig adonar que realment no en volia parlar, però que necessitava fer-ho, i ho necessitava realment aviat. Ja feia uns dies que notava que no podia continuar, què estava al llindar del llarg abisme que s'obria sota els meus peus des de feia temps. De cop els meus ulls es van obrir com mai, com dues grans taronges acabades de sortir del laboratori. Imagineu-vos. Els meus ulls fixats en la obscuritat més fosca que ella mateixa. El meu cos tremolava, no de por, sinó d'agonia, el meu cos expulsava agonia per tots els pors que s'obrien camí entre la meva pell. 

Necessitava parlar. Parlar amb algú, o potser amb mi mateixa. Ho intentava, però no semblava existir ningú que fos capaç d'entendre el que m'estava passant. Fins que, un bon dia, em vaig observar al mirall i vaig trobar la persona que feia tant de temps que estava buscant. Estava davant dels meus nassos i durant tant de temps vaig ser incapaç de veure-ho. Que estúpid se sent un quan descobreix coses que sempre havien estat allà. Et repugnes, fins i tot. 

Recordo que vaig estar una llarga estona observant el meu contorn, les meves impureses, les meves casi perfeccions, tot, vaig estar comprovant cada mil·límetre del meu cos per assegurar-me de que realment era meu, aquell cos. 

Dies desprès vaig acceptar el que realment estava passant. Una doble personalitat florejava dintre els miralls de casa per tal d'ajudar-me. Amb una certa capacitat de control sobre mi mateixa els dies semblaven passar realment lents, lents perquè aquesta certa capacitat de control no era meva, sinó d'ella. És a dir, el meu altre jo. No sé si m'explico. Bé, semblava que quan més control tenia ella menys en tenia jo. ¿Era per què refusava constantment estar en presència seva? ¿És que potser la vaig ofendre? Em preguntava a mi mateixa quan fugia bosc endins. I potser era cert, per això un dia vaig deixar de fugir bosc endins. 

Em vaig mirar al mirall per primer cop en massa temps i vaig somriure. Després vaig començar a riure. La meva rialla escandalosa va omplir de goig tota l'estança. I ella també va riure, tot i que no vaig poder sentir-la, la percebia. I en aquell moment vaig ser capaç de preguntar-li: "¿per què no vull parlar-ne?" Ella va somriure, el somriure era la personificació de la sinceritat. I de cop, em vaig tranquil·litzar i l'abisme semblava estar una mica més lluny, no molt. 

Ah, encara recordo una altra cosa. No vaig arribar mai a escoltar aquestes paraules, però sé que va ser ella qui les va pronunciar: "Si no necessites parlar, no ho facis. Però no deixis mai de preguntar-te el perquè. Si oblides, el dia que vulguis parlar-ne, no podràs fer-ho".