Quan vaig obrir la porta

La gent entra i se’n va sense demanar permís. Obren les portes quan aquestes es presenten davant seu amb la clau dins el pany.

No els cal demanar permís, ja se’ls hi és concedit. El que passa a continuació és fruit de les incerteses que ens lliguen a certes persones. El contacte que tenim amb elles. Les experiències que som capaços de compartir.

El vincle creix i ningú no és capaç de trencar-lo.

Ningú vol que aquest s’esfumi com el fum d’un cigarro que acabes d’encendre i ja s’ha apagat.

Però tot comença i tot s’acaba quan comença (ho això diu alguna cançó que algun cop he escoltat).

T’escoles entre els meus dits desfets a causa de la calor del teu cos. T’abraço amb força, doncs no sóc capaç de deixar-te fugir. No puc accedir a les teves peticions.

És massa dolorós.

Sento com se’m obra el cor i la sang regalima fins als meus pes nuus. La noto entre els dits. Entre les ungles. Els peus rellisquen quan intento caminar. I sé que si caic serà perquè les teves mans ja no m’aguanten com ho feien temps ençà.

I ara em pregunto si tot això és cert. Si les llàgrimes que s’assequen a les meves galtes no són fruit de la meva imaginació, si tot això ho he causat jo, o, per contra, és la realitat que ha obert la porta sense demanar-me permís.

I quin permís necessita? Jo havia deixat la clau al pany, jo t’havia invitat i tu havies acceptat la meva invitació.

Dedueixo, doncs, que tot és el resultat de les nostres accions enllaçades al nostre caminar entre la multitud que ens segueix.